Voltat de flors, amb un pitxer de vi,
bevent tot sol, sense cap companyia,
aixeque el got i convide la lluna;
ara en som tres, ella i jo i la meua ombra.
Així, per bé que la lluna no beu
i l’ombra em va, sense més, a la vora,
per un instant m’hi sent acompanyat
i ens alegrem fruint la primavera.
Si cante jo, és la lluna qui dansa;
si danse jo, la meua ombra vacil·la;
sobri, tots tres ens festegem ensems;
ebri, ens movem ja cadascú a la seua.
Per sempre junts, companyes impassibles,
que així ens trobem allà en la Via Làctia!