A sol post, descendim del mont de jade,
la lluna en la muntanya ens acompanya;
ens girem a mirar el camí corregut:
en el blau horitzó resta l’obaga fosca.
Agafats de la mà, fem cap a la cabana,
un jovenet ens obri la porta de bardissa,
els bambús envaeixen el senderol ombriu
i la fronda, en passar, ens arpeja la roba.
Enraonem a pler, feliços de trobar-nos-hi,
tot brindant amb les copes de licor exquisit;
cantem sense parar «El brum del vent als pins»,
fins que s’haurà esvaït la Via Làctia.
Estic begut, amic, canteu a gust amb mi
i alegres oblidem les intrigues del món.