El sol s’ha post, exhaust, hi ha boira entre les flors,
la lluna creix brillant i l’enyor no té son.
Calla l’harpa de Zhao, recolzada al pilar,
i ressona el desig en el llaüt de Shu.
Si ningú no pot dur el meu cant fins a tu,
pel vent de primavera volarà al mont Yanran.
Et pense tan llunyà, més enllà del cel blau,
que aquests meus ulls, antany llambregadors,
s’han tornat una font plena de llàgrimes.
Si dubtes del dolor de mes entranyes,
torna i mira’l ací, dins el meu espill clar.