Enyor constant
ser a Chang’an.
Tardor, ric-ric de grills vora el brocal daurat.
L’estora reverbera d’espillets de fi gebre.
Parpelleja l’espelma, fent més profund l’enyor,
quan alçant la cortina li sospire a la lluna,
bella flor solitària posada enmig dels núvols.
Allà dalt, la nit fosca del cel inabastable;
ací baix, aigua clara d’onades serpentines.
Cel ample, terra vasta, dolorós vol de l’ànima
que no hi arriba, en somnis, per muntanyes i gorges.
Constant enyor
m’esquinça el cor.